Fa unes setmanes vam tenir una reunió important. Després de setmanes de treball i d'altres tantes trobades, havia arribat el moment de presentar una proposta definitiva a un client d'aquests als quals a un li fa especial il•lusió “conquistar”. Un projecte a llarg termini, amb moltes persones implicades, en una gran organització amb valors molt propers als nostres.
La cosa havia començat temps enrere. El client no ens coneixia de res, però va accedir a tenir una entrevista amb nosaltres. El motiu: un contacte en comú els havia parlat de nosaltres, de com podíem ajudar-lo. No només això: aquesta persona va tenir la idea inicial d'arrencar un projecte, relacionat amb l'àmbit 2.0.
Diguem-ne que ell va ser el principi de tot: va tenir la idea, va tenir les primeres reunions, i va confiar en nosaltres perquè les portéssim a terme. Vam treballar conjuntament en l'etapa de “gestació” del que havia de ser el projecte, ens va acompanyar en les primeres trobades, ens va obrir la porta del client i va estar pendent del procés en tot moment.
Però va arribar aquesta reunió, la que comentava al principi. La definitiva. Ell va decidir quedar-se al marge. Volia que el projecte fos nostre, que en el moment clau assumíssim la responsabilitat. Com tantes altres coses que es donen per fet, no era necessari, però just abans d'entrar a la reunió ens va trucar i ens va dir: m’aviseu quan sortiu, ok? Per descomptat. Et truquem i t’expliquem. Segur que anirà bé, ens va dir. I va anar bé, molt bé. La presentació va ser un èxit, el client va dir sí, ens esperaven mesos de treball per endavant.
La reunió va ser llarga. I el nostre contacte estava pendent. Durant les més de dues hores que vam estar a casa del client ens va fer arribar el seu interès a través de missatges. I de Twitter, és clar! (per això estàvem parlant de 2.0). Li vam respondre també a través de la xarxa. D’aquí cinc minuts et truco. Això va ser el que li vaig dir.
Va acabar la reunió. Vam sortir d'ella amb una barreja estranya de sensacions: alegria per l'èxit, “alleugeriment” després de les setmanes de preparació, nervis pel que ens esperava. Moltes sensacions, cert, però ens vam oblidar de demostrar la que possiblement era la més important: l'agraïment.
Van passar els cinc minuts i no vam fer la trucada. Van passar deu i després trenta, i seguíem parlant del projecte. I van passar dues hores i al final cada membre de l'equip es va anar cap a casa seva. I no, no vam fer aquesta trucada.
Es tractava simplement d'agafar el telèfon i dir: gràcies. Pel contacte. Per estar aquí. Per tenir la idea que nosaltres desenvoluparem. Pels marrons que segurament t'esperen per haver-te ficat tu també en això.
Ja de nit, va arribar la bronca. Em podríeu haver trucat, no? Va ser via mail, un d'aquests llargs, en els quals es posen tots els punts sobre les is. La reacció unànime de l'equip va ser: bé, no era per tant, tampoc és per a empipar-se d'aquesta manera… demà li haguéssim trucat, oi?
Doncs segurament sí, la cosa no era per a tant. Però un aprèn de tot allò que li van passant, en la vida, en el treball. En la relació amb les persones, fonamentalment.
El compromís era “et truco d’aquí cinc minuts”, i no es va complir. Les coses petites, sovint, marquen la diferència. Amb bronca o sense ella, el missatge està clar: fes allò que hagis promès. Tingues present sempre a qui t'ha ajudat. No t'oblidis de cap de les parts implicades en qualsevol projecte de la teva vida. Dóna les gràcies. I si t'equivoques, disculpa't (encara que triguis més de cinc minuts en fer-ho).
Gràcies Albert pel contacte. Per la idea. Per la bronca, també. I la propera vegada, si et dic que et truco… ho faig.
( 3 Votes )
