Fins el 21 o 22 anys tot lo que havia llegit a part de revistes i coses relacionades amb l’esport, eren els llibres obligatoris de l’escola .. com ara La Celestina i alguna revista “de dones vestides” amb els amics dels Maristes ... :)

Per aquelles dates ja estava immers amb el món laboral i en una empresa que em va donar moltes oportunitats de desenvolupar i emprendre però no des de les aules, sinó des de l’universitat de la vida (que en diuen alguns) i d’on venen les verdaderes hòsties. Llavors va ser quan vaig veure que necessitava no sols coneixements teòrics i per això em vaig iniciar a la universitat a distancia, sinó coneixements de creixement i de desenvolupament personal més immediat perquè moltes coses, per gran part del meu entorn eren un xic diferents i necessitava “menjar coneixment”

Un dia d’agost de l’any 1994, que recordo com si fos ahir, vaig anar la llibreria Caresmar, ja tancada, hi vaig comprar-me tres llibres que van fer comences la meva afició més o menys continuada per llegir llibres que m’aportessin quelcom. “Gestión de compras en una pequeña y mediana empresa”, “La comunicación no verbal” y “Como hablar rápido y eficazmente en público”

En aquestes vaig descobrir en el tercer llibre un autor, Dale Carnegie de qui em vaig acabant comprant tota la col•lecció, llegint, subratllant notes, fent resums ... etc ... però sobretot, re-llegint cada x temps, no tot el llibre, però si certes parts que tenia marcades. Es curiós també perquè quan el meu pare va veurem amb el llibre, va anar al seu despatx i em va mostrar el mateix llibre s’havia comprat ell quasi trenta anys abans .. senyal que aquest home no era una moda només ... era algú durader!

---

Avui per la tarda he anat a jugar a Pitch and Put a Bellpuig amb un amic de joventut que havíem jugat junts fa 20 anys al Club Handbol Igualada i ha estat evidentment, una vetllada plena de records, riures i com no, reflexions.

En una d’aquestes hem començat a parlar de la relació amb els clients perquè els dos estem en el món de la venta i es llavors quan li he comentat el post de fa dies en que deia si recordeu, que el client no l’hem de veure com el rei, sinó com el porc ... :)

Ja mentre baixàvem amb cotxe hem recordat cadascú una experiència i això m’ha fet pensar amb un altre “Binomi” per al meu blog .. “Blanc versus Negre”

I què vol dir això a part de dos colors?

Doncs anem-hi.

El Pep m’ha comentat un experiència fa anys, quan va tenir un pollastre brutal a la feina i el pobre no sabia com tirar-ho endavant però es va trobar amb una persona de confiança i després d’explicar-li el problema va dir-li

“Pep, un problema és una oportunitat de quedar bé” ... i quanta raó, d’una situació negre en treia una situació molt més clara i nítida!

L’altre experiència era meva, quan fa anys un client ens va fotre a un company (per dir-ho d’alguna manera) i a mi una "bronca descomunal” ... d’aquelles que recordes tota la vida, però al cap d’uns dies, quan el vaig tornar q veure em va dir:

“Albert, quan tinguis una situació difícil, ficat sempre als dos extrems, el millor i el pitjor, perquè llavors moure’t pel centre et serà més fàcil” .. és a dir, altre cop blanc i negre

Han passat els anys, hem après moltes coses però una de les més important he après es que en aquesta vida, el ventall de colors és molt ampli, que entre el Blanc i el Negre hi ha un espectre molt gran, i de la capacitat d’identificar tots aquests colors, hi ha un dels valors diferencials de com veiem i vivim la vida.

O sigui amics, ja sabeu tots, “porteu sempre a la maleta un estoig de colors perquè amb dos no n’hi prou” ... i recordeu ... els colors vius acostumen a ser més cridaners!! ... :)

Gràcies Daniel (el client de la bronca) i Gràcies Pep per la partida ... la repetirem!
 

---

Fa dies estava ja pensant en el fet que tenim les persones, de valorar les coses pel costat que més ens interessa (o interessa als altres ho veiem) sempre amb lo que realment, quan ho fem, perdem la neutralitat i tota aquella credibilitat guanyada o desitjada es perd.

Aquest primer punt, la pèrdua de la neutralitat de la valoració no correcte ens ve marcada per dos extrems que podem trobar i que són:

- la sobrevaloració
- la infravaloració

És realment dolent tenir una sobrevaloració de les coses ja que l’únic que aconseguim es viure enganyats, ja sigui per una sobrevaloració generada per nosaltres mateixos o bé, per alguna persona, entitat u organització propera a nosaltres. Frases com les següents són les que poden fer mal ...

---

Feia dies que no escrivia al Blog però avui no ho he dubtat en cap moment quan he vist la següent frase navegant pel meu iGoogle. La frase diu:

“Quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte” Georg Christoph Leichtenberg

Quina afirmació tant clara i que diu tant en tant poques paraules.

Quan una persona li toca, ja sigui per mèrits, sort o voluntat, el dirigir o millor liderar un projecte, empresa o grups de persones, cal que tingui molt present un concepte tant clar com és el respecte. Respecte vers a un mateix perquè sino et respectes a tu mateix, menys respectaràs a la gent que t’envolta en el teu equip de treball i sobretot, ells no tenen cap culpa d’això.

Vergonya és un tema molt important que cal que tinguem sempre quan haguem de fer o dir quelcom. Com tot no vol dir ser super tímids i tenir por a fer o dir qualsevol cosa, però si hem de tenir aquella punta de vergonya que ens manté desperts per sobretot, mantenir el límits personals que hi ha entre tots.

Pensem que sempre hi ha una límits i del fer de mantenir-los et dona credibilitat, respecte i sobretot serietat. Si passem de tot sense vergonya ni res, possiblement trencarem certs límits i llavors, ja em perdut tota credibilitat i respecte.

Com dèiem una vegada amb una amic, “cal saber gestionar distancies” .. ;)
 

---

El cap de setmana passada vaig estar a Tarragona impartint un seminari i vaig tenir una xerrada amb l’Enric, un junior d’allà, sobre els cartells del PSC durant la campanya electoral i tot just després de viure ahir l’Assemblea de Mig Any de les Joves Cambres de Catalunya.

El dia actual de les persones i organitzacions (famílies, empreses, associacions, etc) està sent realment dur en molts punts, per la situació econòmica que ens envolta, però sobretot els impactes que genera aquesta crisis i de la manera que tenim d’afrontar-la tots plegats. Ens fa encendre més del compte i perdre l’horitzó i la forma de fer a la gran majoria.

Tot això ens ha dut a una situació que molta gent s’està enfocant en criticar destructivament al contricant o fins i tot, a aquella persona que ens principi es un aliat nostre, enlloc de basar-se en la capacitat de saber argumentar els teus propis principis o voluntats, d’una manera coherent, argumentada i educació, perquè:

“quan un critica tant destructivament, pobre d’ell que no té arguments constructius”

---

Fa dies escoltant la radio vaig sentir com una persona parlava sobre l’art de la seducció i de com quan a vegades, una persona entra a una sala, transmet una sensació d’omplir-la d’energia ... m’enteneu que vull dir oi?

Doncs fa dies que volia escriure quelcom d’això al Blog, però tot just avui s’ha donat el cas de dos factors que m’han fet ficar-ho ara a l’arribar a l’hotel:

- Haver compartit reunió, dinar, reunió i visita a una empresa de cosmètica de la zona d’Alacant durant més de cinc hores.

- Conèixer una persona que omple les sales sense  bufar

---